FESTA MAJOR DE RETÒNIA 2/8/14
On ens casem?
Ens casem a la Farga de Vila-Rodona. Us preguntareu: (1) on redimonis està això de Vila-Rodona i (2) què coi és una farga. Anem a pams i per ordre, siguem endreçats: comencem per la segona pregunta.
Segons el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (segona edició), una farga és “un establiment on es treballaven materials metal·lúrgics, especialment aquell on s’obtenia el ferro per reducció directa del mineral.” Els minerals de ferro són, en general, òxids, és a dir, minerals que estan formats, en part, per un compost químic que conté un o diversos àtoms d'oxigen. Simplificant, els minerals de ferro contenen oxigen. Quedeu-vos amb aquesta idea perquè la necessiteu per a uns paràgrafs més avall. No la oblideu. Retingueu-la o correu el risc de no entendre res de res.
Ara, divaguem una mica: la humanitat s’ha dedicat, al llarg de la seva història, a dues activitats fonamentalment: (1) a la borratxera i (2) a la piromància. La primera ha requerit destil·lar tot el que es pugui destil·lar, la poma pel calvados, el raïm blanc pel brandy (conyac si ve de la regió de Cognac), la pell de raïm per l’orujo o grappa, i la patata pel vodka. La borratxera és, sense cap mena de dubte, l’activitat que més ens interessa el dia del casament. Ara, tanmateix, del que volem parlar és de la segona de les activitats: la piromància.
La humanitat des de què va aprendre a utilitzar el foc s’ha dedicat a cremar-ho tot, per allò del “a veure què passa”. Absurd, perquè el que passa és 100% previsible: es crema. Imagino que, als humans, el que més ens agrada és la sorpresa controlada, això és, tenim un delit pels oxímorons: diem que l’home és lliure però som esclaus del sou, de la pantalla i de la jerarquia d’oficina. Perdoneu. Tornem al tema: el foc.
La humanitat ja fa temps que es dedica a cremar-ho tot: s'han trobat evidencies d'aliments cuinats amb una antiguitat de 1,9 milions d'anys. Tanmateix, els experts diuen que només es va fer de manera controlada fa uns 400.000 anys (Lentile, Leigh B.; Holden, Zachary A.; Smith, Alistair M. S.; Falkowski, Michael J.; Hudak, Andrew T.; Morgan, Penelope; Lewis, Sarah A.; Gessler, Paul E.; Benson, Nate C.. «Remote sensing techniques to assess active fire characteristics and post-fire effects» (en anglès). International Journal of Wildland Fire, 3, 15, 2006, pàg. 319-345).
En conclusió, la història de la humanitat es resumeix en 1,86 milions d’anys d’incendis incontrolats i pràctiques piròmanes estranyes. D’una aquests pràctiques, neix la siderúrgia. Com? Fàcil. Cremant pedres. Però com no se’ns ha ocorregut abans! Pedres n’hi ha per tot arreu! Cremem-les! Per allò del “a veure què passa”. I... contra tot pronòstic, no es cremen, sinó que escalfades pel carbó vegetal que queda després d’una bona foguera, l’òxid del mineral de ferro (ja us havia avisat que retinguéssiu la idea del paràgraf segon d’aquest tractat!) es combina amb el carboni i se’n van agafats de la mà per volar per sempre més per l’aire, contribuint de manera molt positiva a la puresa del medi ambient. L’home de cromanyó i el medi ambient: un tema tabú encara per tractar. Perdoneu. Reprenem el fil: una vegada l’òxid ha marxat amb la companyia del carboni, el que en queda és, sí, sí, ja ho haureu esbrinat: el ferro! Com a la humanitat sempre li ha costat anomenar les coses pel seu nom, en comptes de dir “estem cremant pedres”, que sembla ser que quedava massa evident i un xic cutre, van començar a dir “estem reduint ferro”, que feia com més hipster. Però com dir “extracció o reducció de ferro”, no era prou hipster per als romans, aquests van preferir la paraula grega siderúrgia (σιδηρουργία). Recordeu que per als romans, el grec era com per a nosaltres avui el francès, que fa més xic, o l’anglès que fa més cosmopolita, com quan diem hipster, en comptes de notes.
Més enllà de noms i etiquetes, i debats hipters estèrils, el cert és que tot això és alquímia, màgia en estat pur. D’una roca sense ànima ni vida, erma, n’obtenim una massa mal·leable de la que en fem tota mena d’utensilis. El treball esmerçat i pacient d’aquesta massa s’anomena forja, de la que en neixen, com si d’un encanteri es tractés, tota mena de coses: olles, gots, plats, coberts, etc. La humanitat s’hi dedica des del 1.400 a.C. aproximadament.
I des de quan a la Farga de Vila-Rodona es dediquen aquesta màgia tan antiga, tan arrelada als orígens de la humanitat? Doncs des del segle XII. Sí, sí. Els primers documents que fan referència a La Farga de Vila-rodona daten dels anys 1187 i 1190. L’historiador Millán Martínez Larriba pensa que "[La Farga de Vila-Rodona] tenia gran esplendor durant els segles XIII i XIV, fins a les guerres de Joan II (1462-67) moment en què possiblement va deixar de funcionar". Dels s. XVI, hi ha documentació que demostra que La Farga es trobava en funcionament. Va seguir en marxa amb el nom de "Ferreries l'Àncora" fins al s. XIX, moment de davallada de les fargues per l'aparició de la metal·lúrgia. Des de finals del s. XIX, va fer-se servir com a centre de transformació de l'aram, fins el 1925, data en què va deixar de funcionar. En temps de la Guerra Civil, es va desfer la maquinària per aprofitar el ferro per lluitar contra el feixisme. (font: Pat.Mapa de la Generalitat de Catalunya).
Un lloc en què les dones i homes del Camp de Tarragona des del segle XII treballen esmerçadament i amb paciència el ferro per fer-ne utensilis que han acabat en infinites celebracions i festes, ens sembla el lloc més adient per fer màgia amb tots vosaltres amb una festa enorme, gegant, tot aprofitant l’energia tel·lúrica de totes les festes en les que han participat tots i cadascun dels utensilis forjats a la Farga de Vila-Rodona. És aquí, i davant de les persones que més estimem, que volem forjar i donar forma a l’amor que sentim l’un per l’altre.
La Farga de Vila-Rodona
